Estava esperant la seva arribada. Es sentia be. Relaxat, feliç, tranquil. Al mati no s’havien vist, tal i com havien acordat el diumenge, i ara esperava amb impaciència l’arriba de la seva estimada. Havia recordat tot el dia el capvespre del dissabte. El diumenge tot i que es varen veure no en varen fer cap comentari. A ell li venia al cap el cos de la noia ajagut al terra, amb els pits fora dels sostenidors, fermes, forts. La pell era suau, fina, amb una tonalitat bruna, restes d’haver passat un estiu a la platja. Mentre ell recorria el cos nu de ella, el gust un poc salat, li anava entrant juntament amb l’olor suau de la colònia que portava. No era expert, però li semblava familiar. De fet era la que ella sempre duia però fins aquell moment mai, no l’havia assaborida tant de poc. Les seves mans anaven jugant en cada centímetre de la pell de la noia. Els seus dits eren suaus i mentre jugava amb el mugrons de ella, notava com les ungles de la noia es clavaven a la seva esquena, produint-li una estranya satisfacció. Intentava que les seves petites mossegades no li fessin mal, i notava com ella s’estremia a cada cop de llengua sobre els seus mugrons. Intentava no ser violent, tot i que el desig que li produïa aquell cos mig nu, verge, perfecte, era tot el contrari. Sabia tant be com ella que no hi hauria marxa enrere i que haurien de sec conseqüents amb  el que passes. Ell es va aturar i aixecant la seva cara la va mirar als ulls i amb la mirada la va interrogar. Ella no va dir res. El va agafar per la nuca i el va atreure cap a ell. Les mans varen arribar fins al començament dels pantalons texans. Va intentar desfer el botó però no va poder. Ella li va facilitar la feina i es va llevar els pantalons. La visió d’aquelles cames i sobre tot la visió de les bragues blanques amagant el fruit prohibit va fer que un calfred, li recorregués l’espina dorsal, fent que tot el cos se li estremís. Va passar la seva ma per davall dels genolls i amb la boca li anà donat petits petons, pujant per la cuixa. Ell notava com ella anava estremint-se a cada petó que li donava i quan arribà a la panxa li va passar la llengua per el començament de la peça de roba i llavors segui cap a la guixa. A ell li feia gracia els moviments compulsius que feia ella amb el cos arquejat cap amunt. Quan va sentir que ella ja no podia aguantar més va deixar que ella crides amb el puny a la boca i va sentir com el cos a les seves mans s’estremia mentre arribava al clímax de l’orgasme. Van estar sense dir-se res un als braços de l’altre mentre ella recobrava el pols i la respiració. Se la va mirar sense saber molt bé el que fe. Li anava donat petits petons al front i amb la ma girada li acariciava la galta banyada amb la suor de la calentor de l’estufa i la sufocació de l’orgasme. Quasi sense recuperar-se ella el va empènyer, amb suavitat però amb vigor i es va posar damunt ell. Allà des de el terra la mirava absort, amb els cabells amollats per damunt les espatlles, amb els pits nus. Déu que bonica que és, va pensar. Ella es va acotar i li va besar el coll. A ell li va fer pessigolles, però es va abandonar als sentits, deixant que ara fos ella la que dugés l’iniciativa. Ella va anar baixant més de pressa. Li semblava que tenia por d’arribar tard o que el temps s’acabés. L’excitació en ell anava pujant a mida que ella s’acostava al seu membre. El sentia presoner dins els calçons, lluitant per sortir. Fins i tot li pareixia que li feia mal. Ella va anar al botó del pantalons i el va desfer. La pressió va disminuir i quan ella li va desfer la cremallera i li va treure els pantalons, quedant a la vista. Ella es va fer enrere per acabar de llevar-li els pantalons i el calfred que va sentir quant els pits de ella li van passar per damunt el membre, va ser mes intens que els que havia sentit fins llavors. Ella li va passar les mans per damunt i el va estrènyer amb suavitat. Estava humit i va parèixer que no l’importava. Ell va tancar ells ulls i dins ell va imaginar la següent acció que faria ella. Li va donar un petó al gland, vermell. Ella es va llevar les bragues. També estava banyada. Va pujar un poc mes amunt i es va seure damunt del membre. Aquest va entrar suaument.

.

Seguia amb els ulls perduts a la foscor del paisatge que anava passant per el seu davant. La seva cara es reflectia al vidre de la finestra i allà a aquell reflex anava recordant l’escena que tant feliç la tenia.

Els seus cossos van quedar allà damunt la catifa. Mentre els seus llavis es fonien en un apassionat petó. A l’estància només es sentia el renou que feia la llenya cremant-se a la xemeneia. El seu company havia après a besar, però no sabia que fer amb las mans. Ella allà amb ell al damunt sentint aquell pes dolç que l’oprimia. Li va agafar les mans i les va portar cap als seus pits. Ell les va llevar i agafant les seves les va estendre cap al darrera. Les mans de ella van quedar obertes mirant cap el sostre. Les de ell es van posar suaus al damunt de les seves. Ella les va tancar i van quedar unides amb força mentre ambdós es desfeien amb un petó cada vegada més apassionat. Ell va llevar mig cos del damunt quedant una de les seves cames enmig de las de ella. Va sentir la força del membre a la seva cama, dur, gruixut, gran. Es va adonar que ja no hi havia marxa arrere. N’era conscient que allò era el que mes desitjava en aquells moments. Les mans de ell van començar desfer-li el botons de la camisa i ella el va ajudar incorporant-se i llevant-se-la sense desfer els botons. Es va quedar nomes amb els sostenidors, mentre li va llevar a ell la part d’alt de la roba quedant els muscles pectorals de ell al aire. La seva cara va baixar i va començar o mossegar-li el petit mugró a ell com si li indiques el camí que havia de seguir. Ell intentava nerviós desfer-li els sostenidor però era evident la seva falta d’experiència. Ella el se va desfer i ell va acabar de llevar-li la peça mentre el seus llavis li besaven el coll i la duien cap al darrera. Els llavis de ell anaven recorrent tots els centímetres de la seva cara mentre amb les seves mans amb la part exterior li anaven recorrent els costats nus iniciant un camí ascendent cap a les seves aixelles, fent que els seus braços s’estiressin cap al darrera. L’excitació que portava ella feia que el seu cos s’arquegés, sentint de bell nou aquella cosa dura a la seva cuixa. Ell anava baixant amb els seus llavis mentre les seves mans es passejaven per el tors nu que reclamava les seves carícies. Va arribar als pits que l’esperaven ansiosos, durs, amb els mugrons excitats, enravenats. La llengua es va aturar i va recorre el mugró que se li oferia generós. Al mateix temps li donava petites mossegades que feien que ella s’estremís. Aquella llengua hàbil i rapida passava d’un a l’altre pit sense que ella perdés l’excitació. Les mans de ell recorrien el seu cos amb unes suaus carícies que contribuïen a que el seu estremiment es fes mes fort. Mentres tant ell anava baixant per la panxa i s’aturava als llocs mes sensibles i mes sensuals de ella. Es va desfer els texans i li va dir que els hi llevés. Ell ho va fer amb tranquil·litat, pausadament, com si no volgués que aquell moment acabés allí. Quan els texans van deixar lliures les cuixes ell va concentrar-se amb els seus genolls. Va anar pujant i ella sentia la llengua i els llavis que li corrien per les cuixes. La seva excitació estava arribant al clímax, i es sentia banyada. Ell va ignorar la part mes sensible que se li oferia allí, tapada només amb unes petites bragues blanques, i va seguir pujant mentre, la seva ma dreta anava acariciant la cuixa esquerra. Es va aturar un altre vegada al pits. Ella va mollar un gemec, i va sentir com l’orgasme anava pujant des de dins ella. Ell sen va adonar i es va aturar mirant-la. Va pujar un poc i li va donar un petó als llavis, suau, tendre, amorós, mentre amb els dits de la seva ma agafa el mugró i fent-li petits moviments circulars i donant-li petites pessigades va seguir fins que ella no pogué aguantar més i donar sortida a un orgasme violent, llarg, esgotador.

Aquell va esser un dels dies mes llargs de la seva vida. Si els dilluns ja eren mals de dur aquell encara ho era més. No es podia llevar del cap les línees de la carta que guardava a la butxaca de la camisa, allà vora el seu cor. Pareixia que li havia de explotar, que li sortiria del pit, doncs tanta era la seva felicitat que no sabia com amagar-la. Els seus companys li feien broma però ell no estava amb ells, estava molt lluny estava amb la seva estimada. Tot havia passat el dissabte. Com sempre havien quedat a casa de ella i ell havia duit begudes i alguna cosa per menjar doncs no volia que els seus pares li poguessin dir alguna cosa si es bevien els refrescos o les cerveses que hi havia a la casa. Mentre ella guardava les coses a la nevera ell havia anat a fer foc a la xemeneia. Llavors es posaren com cada dissabte a parlar de literatura, de musica, de poesia i de política. Havien menjat els embotits i el formatge i havien begut unes cerveses. A fora el capvespre havia caigut i les llums de la vesprada anaven deixant pas a les ombres de la nit. Ella va dir que tenia calor i es va llevar el gruixut jersei que portava. Ell la mirava divertit i fins i tot li va fer broma quan va començar a aixecar-se la peça. Mentre el jersei anava pujant la camisa que duia al davall li va sortir del pantalons texans que portava deixant la guixa a la vista. Era rodona, ni massa grossa ni massa petita, tal vegada amb la mida exacta. No se li veia restes del cordó. La pell de la panxa encara conservava el color del bronzejat de l’estiu i es divisava un petit rastre de pels rossos que li donaven un aire eròtic i desitjable. La va mirar com lluitava per poder llevar-se el jersei ja que l’obertura del coll semblava feta de la mida justa del cap o si més no inclòs un poc més petita, lo que duia lloc a una petita lluita per poder-la treure. La camisa blanca tenia els dos primers botons desfets i a traves de l’obertura es deixava veure un coll proporcionat amb les distancies entre l’espatlla i el cap. No era massa llarg, ni tampoc massa gruixut. Allí també s’endevinava la pell bruna per l’acció del sol durant l’estiu. Els músculs ressaltaven amb la lluita que mantenia per desempallegar-se de la peça de roba, quant el tercer botó de la camisa es va amollar i entre l’obertura que queda al descobert, va tenir la visió dels sostenidors, blancs que destacaven damunt aquella pell morena. Va poder endevinar el tresor que aquella peça guardava i que per la acció de l’esforç anaven amunt i avall. Els estava mirant quan les mans de ella van embotonar el boto rebel i llavors mentre movia el cap perquè se li col•loques el cabell, estirà cap a baix la camisa tapant aquell forat luxuriós. Els seus ulls es varen trobar i ell va contemplar els ulls blaus de ella sense saber llegir el que li demanaven. Va girar la vista i va seguir amb el que estaven fent, allà asseguts al terra amb les cames creuades com si fessin ioga. Ell se la mirava de cova d’ull doncs era la primera vegada que la veia així amb la camisa pel defora dels pantalons. Va notar com ella es girava i es col•locava just al davant seu. Mentre el mirava li fa agafar les seves mans. Va sentir un escau fred quan els seus ulls es varen quedar mirant. Podia veure dins aquelles conques blaves la seguretat de qui sap el que passarà, el que no estava segur era del que deien els seus. Quasi al mateix temps que ella va baixar el ulls, ell es va acostar un poc. No sabia que havia de fer, estava horroritzat pensat el que estava pensant en aquell moment. Quan va veure que ella aclucava els ulls i se li oferia va saber que era el que havia de fer. Suaument la va estirar poc a poc fins que els seus llavis es varen fregar. Primer va ser un fregament imperceptible. Curt, temorós. Llavors a la segona escomesa van caure tots els temors. Poc a poc van caure damunt la catifa mentre els seus llavis es fonien en un petó apassionat

Va tancar els ulls. La resta del trajecte els va mantenir closos. Sense pensar en res, recordant només la darrera frase. Gracies, t’estimo amor meu. Durant el dia va llegir aquelles breus línies una infinitat de vegades, fins que se les va aprendre de memòria, i llavors les anava recitant mentalment durant cada moment del dia. I a cada vegada més feliç es sentia, i més es reafirmaven els seus sentiments. A la tornada es va seure sola, a la part del darrera, a una fila de seients amb dues butaques, sense ningú als costats. Necessitava aïllar-se del entorn de bulla que la envoltava. Aprofitant la penombra del habitacle del autocar, va recordar, mentre per la finestra mirava la foscor dels camps que passaven per el seu davant, els esdeveniments del darrer cap de setmana. Havien quedat com cada dissabte a casa seva. Era una casa gran i la seva habitació era espaiosa, i els seus pares no es ficaven amb ella si duia alguna amiga o amic. A mes com sempre no hi havia ningú. Els seus pares havien anat amb la seva germana al xalet a la platja i ella havia quedat allà. Havia d’anar a dormir a casa de una amiga seva i per tant fins al diumenge al mig dia a hora de dinar no veuria als seus pares. Era una avantatge del que gaudia per el fet d’estudiar fora i per el fàstic que li feia haver de dur una vida familiar un tant postissa. Ell va arribar puntual com un rellotge portant quatre llaunes de cola i dues cerveses, així com una barra de pa amb embotits i formatge, tot per berenar. També havia duit unes revistes i dos llibres. Lipika d’en Rabindranath Tagore i Juan Salvador Gaviota d’en Richard Bach. També va portar El disc d’en Serrat “Para piel de manzana” i el Concert a Madrid del Raimon. Ella no s’havia preocupat mai per la política, a més pensava que això no existia, però ell si tenia inquietuds tot i que encara era recent la mort del Franco i a Espanya es començava a parlar de democràcia, l’apassionament que ell hi posava li havia obert la curiositat. Com sempre s’havien tret les sabates i s’havien assegut al terra vora la xemeneia que ell s’encarregava d’encendre amb mestria. Com sempre havien estat parlant del llibres i comentant el que llegien, mentre al tocadiscs giraven les cançons d’en Serrat. Recordava que ella duia un jersei gruixut, i que allí al vora de la xemeneia, tenia calor. Es va llevar el jersei i quan els braços estaven just per damunt el seu cap un boto de la camisa que duia es va desfer deixant a la vista part dels sostenidors. Va recordar amb un somriure la cara que tenia ell allà al davant seu mirant aquell boto que li havia regalat aquella vista meravellosa. Recordava que es va estirar la roba cap a baix i es va cordar el boto sense fer cap comentari. Al cap de uns minuts veien que ell encara la mirava de cova d’ull es va girar i es va seure davant. Li va agafar les mans i va notar el nerviosisme que ell sentia en aquell moment i en aquella situació. Li va llevar el llibre que tenia al damunt de les cames i el va mirar als ulls, aquells ulls verds, profunds i que en aquell moment estaven atemorits, i al mateix temps ansiosos de la seva mirada. El va mirar sostenint la seva mirada intranquil•la, volent donar la sensació de tranquil•litat que no tenia, ja que el seu interior era tot un aldarull de nervis, amb unes ganes i una necessitat de donar sortida a tot el que feia tant de temps que duia dintre de ella, que lluitava perquè no es notes massa el seu estat nerviós. Va baixar els seus ulls, perquè mantenir la mirada amb la de ell, li costava, ja que tenia por de que els seus sentiments es declaressin i que la màgia d’aquell moment innocent, natural i tant desitjat es trenques. No ho tenia planejat, ni tant sols ho tenia previst. No hi havia pensat en tot el temps que duien junts, ho havia pensat abans de conèixer a qui tenia ara al davant, però no el temps de com podia succeir. A pesar de que les circumstancies eren favorables i que ho desitjava de tot cor, no tenia previst que vos així, ni tants sols ho tenia previst. Va aixecar el cap i va veure com ell s’havia acostat. Ara era ell qui li tenia les mans agafades. Sentia aquella tendresa i aquella suavitat que es va deixar dur. Va tancar els ulls i va obrir els llavis esperant el moment. La musica havia acabat.

Quant ell va collir el sobre encara faltaven deu minuts per entrar a treballar. Aquell mati tot i a la fosca de la matinada havia vist a la seva xicota més radiant, més alegre. Li havia costat més que els altres dies deixar-la partir i fins i tot l’havia acompanyada un tros cap a la parada del autobús. Abans de deixar-la partir li havia agafat les mans i li havia donat un petó a cadascuna d’elles. El perfum l’acompanyava a hores d’ara. Es va seure al terra i va mirar cap al cel gris del mati. Queia una fina pluja, però davall aquell balcó no el molestava. La farola reforçava la llum de la matinada que començava a despuntar i que amb aquell dia tan tapat era d’agrair aquella llum groga. Es va llevar la gorra del seu impermeable i es va col•locar bé al terra. Abans d’obrir-lo el se va portar al nas i el va ensumar. Estava perfumat amb el mateix perfum que ella duia i que ja formava part de la seva vida. El va obrir amb cura, no el volia espenyar, ja que pensava que si li feia mal bé la seva estimada ho sentiria. La lletra era tremolosa i tenia unes quantes correccions, lo qual li denotava que no havia estat escrit d’una vegada, sinó que hi havia hagut mes de una interrupció. No era molt llarg, i va pensar que ell tampoc l’havia fet llarg al seu, però si molt intens, va pensar. Va respirar molt profundament i va començar a llegir.
“Estimat meu: No sé com es senten les princeses ni les reines, ni tant sols sé com es poden sentir les criatures més estimades de la terra. Tal vegada les flors de la primavera hagin arribat a la tardor, perquè a la meva vida es primavera i tot es llum i color. Avui sé com em sento jo i et puc dir que ni en el millor dels meus somnis hagués imaginat que hi pogués haver una felicitat i una alegria com la que sento jo avui. Sempre m’havia imaginat com seria l’estat de la felicitat eterna i tenia el temor del que compten. He descobert que la tendresa i la delicadesa no es pròpia de reis ni de prínceps sinó de persones sensibles i amants com tu. Les coses passen sense preparar-les, perquè han de passar i llavors es duen dins el cor per sempre més. Sempre tindré dins el meu el record de la teva bondat i de la teva valentia. Mai oblidaré els teus actes ni les teves paraules, ni els teus gestos d’amor i tendresa envers jo. Pot ser no soc original, pot ser algú ho hagi dit o pensat abans, però jo només tinc quatre paraules per expressar-te tot el que sento: Gracies, t’estimo amor meu.”
Es va dur les mans al cap arrugant el paper. Havien acabat l’escrit exactament igual. Va sentir la necessitat de cridar però no ho va fer. Va sentir la necessitat de aixecar-se i ballar davall la pluja que queia, però no ho va fer. Va mirar el rellotge. Faltaven cinc minuts per començar la feina. Va encendre una cigarreta. Mentre pensava que li havia promès que ho deixaria, va expirar el fum amb força. Era una força d’amor. Volia amb aquella glopada d’aire i fum aspirar tot l’amor que hi havia a l’aire. Va pensar en la seva estimada que estaria esperant l’autobús, potser banyant-se davall aquella pluja. Va sospirar. Tornar a mirar el paper. El se tornà a llegir. “Gracies, t’estimo amor meu”, va repetir en veu alta.

Ni que dir que aquell dia ja no varen anar enlloc. Es van quedar allà sobre la catifa atapida, de pel d’ovella que hi havia al terra. Van anar parlant de poesia, de llibres i al tocadiscos un disc vell del Clapton i la seva guitarra. Els dies anaven passant amb intensitat i no hi veien mai l’hora de retrobar-se desprès del breus encontres de cada matí. Ningú del dos tornar a mencionar el petó que es varen fer. Ella el recordava cada vespres abans de que els ulls se li tanquessin quant es dormia. El recordava com havia estat. Havia estat amorós, molt amorós, dolç, suau, molt suau, i humit. Les seves llengües a penes van sortir de la boca. Un somriure se li dibuixava a la cara cada vegada recordava la torpesa, de ell, ja que semblava no haver besat mai en la vida a una noia als llavis. Recordava el petó curt, intens, tot lo intens que podia demostrar el seu amor cap a ell. Desprès quan els llavis es van separar va seguir una abraçada infinita, va sentir la força dels braços d’ell, com l’envoltaven, poderosos, protectors i la tranquil•litat es va apoderar de ella i del moment. Ell només li va murmurar a l’orella un t’estimo quasi imperceptible, que li va fer mirar-lo al ulls i va veure aquells ulls verds, tan profunds, tant sincers que només li va poder dir “jo també”. Els dies anaven escurçant-se i ara quan es veiem sempre era de nit. El fred de la tardor ja havia arribat i quant es trobaven no podien deixar de fer alguna broma per lo tapats que anaven els dos. Ell l’esperava amb la seva bicicleta dons les tornades al mig dia cap a ca seva a dinar es feien eternes i acabava sempre corrent. Però ell sempre l’esperava allà a aquell portal que amb aquella entrada tant fonda els hi oferia un amagatall lluny del fred del carrer i fins tot de la pluja que qualque dia els acompanyava. Aquell dia mentre ell anava a l’encontre de la seva estimada es va palpar la bossa del seu impermeable, “canguro”, cercant el sobre amb la carta que li havia escrit. Allà la portava. Havien decidit que cada vespre s’escriurien una carta i que se l’enviarien per correu, per tal de estar en comunicació una vegada acabaven de estar junts. Però allò era massa cruel dons el correu a vegades no arribava el mateix dia, així que van decidir que se la donarien cada mati quant s’acomiadessin un de l’altre i així tindrien durant el dia la companyia l’un de l’altre. Els únics dies que no hi havia correspondència eren els dissabtes i els diumenges. Quan va estar asseguda al autocar va obrir el sobre amb impaciència. Eren les vuit i mitja i la llum ja era suficient encara que el dia plujós amb que la mare natura els havia regalat feia necessari el reforç del llum interior de l’autocar per poder llegir. La lletra era clara.
“Preciosa meva. Avui no se com dir-ho ni que dir-te. No puc trobar les paraules per dir-te tot allò que el meu cor i li meva anima volen expressar. Me he quedat orfe de paraules, me quedant sense adjectius, sense noms, sense idees. Ha estat tan meravellós, tan increïble tan bonic, que espatllaré aquest moment màgic amb les meves paraules malaptes. El millor poema no faria justícia, les millors paraules serien inadequades per definir el moment. Només tinc quatre paraules per definir el que he sentit. Gracies, t’estimo amor meu.”
Una llàgrima va caure sobre el paper.