Huialfàs

Estava feliç. Li faltava gairebé mitja hora per acabar la feina i un poc més per trobar-se amb la seva estimada. Al mati quan s’havien trobat havien decidit que anirien a fer un tomb per el poble, i pot ser a prendre alguna cosa a la plaça. L’havia trobada radiant, ermosa, feliç. El seu somriure era mes encisador que mai. De fet no l’havia vista somriure mai d’aquella manera, ja que les altres vegades gairebé no era perceptible el seu somriure. Mentre acabaven de netejar el taller els seus companys feien plans per el cap de setmana. Ell no. Ell ja els tenia fets. I sabia que res ni ningú li podrien canviar. Be, si els hi podrien canviar, però pensava que segurament es posarien d’acord. Es va acomiadar dels seus companys i va anar ràpid a casa seva per dutxar-se i anar a esperar a la seva estimada. No es podia creure tenir aquelles ànsies per veure a una persona, li poguessin dir amor. Als seus setze anys era la primera vegada que estava enamorat de un persona de carn i os a la que podia veure, parlar amb ella i fins i tot tocar. Havia tingut els seus amors platònics. El més recent la Susan Dey, una de les protagonistes de “Mamá y sus increïbles hijos” fent el paper de Laurie Partridge. Però ara no era ficció. Ara tenia una noia que l’esperava, una noia que li havia robat l’enteniment, una noia que li feia fer coses rares. I ara anava a esperar-la al autobús i llavors a prendre alguna cosa. Estava eufòric. Els seus companys li havien notat aquell estrany estat de excitació, però ell no havia dit res, ja ho acabarien sabent, i es que el que no volia en cap cas era que li fessin broma, que eren molt besties. Quan va arribar va haver d’esperar el bus. Pareixia que duia retard, però no li va importar. Es va recolzar a la paret i va treure una cigarreta. La se va posar al llavis però desprès va pensar que a ella no li agradava que fumes. La se va lleva i fa fer intenció de tirar-la al terra però s’ho pensa millora i la va guardar a la capsa. La va amagar al calcetí de la cama esquerra, per la part de dedins, així no la veurà. L’autobús aparegué a la fi per el carrer i el seu renou es va fer mes fort quan es va aturar davant ell. La porta es va obrir i va baixar ella. Es van saludar tal com ho havien fet el dia abans, sense contacte, mirant-se als ulls. Quan el carrer va quedar en silenci, desprès de que l’autobús de la felicitat tal com l’havia batejat ell desaparegués, ella el va agafar de la mà i va dir-li. “anem a casa que em canvio i llavors anem a fer un tomb”. Quan ell va sentir aquella mà, menuda, suau, tan tendre, va sentir com si una descarrega elèctrica li recorregués el seu cos, des de la punta del cabells fins a la punta dels peus. Va sentir un estremiment, que ella va notar. “¿Que et passa? Li preguntà mentres ficava la clau al pany i obria la porta. “Res” va mentir ell. Ella va somriure i va pensar que hauria de ser ella la que hauria de portar l’iniciativa si volia alguna cosa de ell. No en tenia massa experiència en nois, de fet havia estat sortint amb un noi els mesos d’estiu i la veritat es que no es podia desempallegar d’aquell pop. En canvi ara li semblava que havia trobat un noi o be que no tenia massa experiència en noies o encara no es volia llançar. Van entrar a casa seva i el va portar fins al saló. Li va dir que l’esperés mentre ella anava a canviar-se l’uniforme. Mentre li anava demanant coses i ell anava contestant amb frases petites o monosíl•labs. S’havia aturat davant la gran llibreria que hi havia a cada costat de una gran xemeneia de marbre rosat. Estava mirant els llibres que hi havia allà i estava fascinat. Hi havia poesia, novel•la, llibres d’història. En va agafar un. Sense mirar i el va obrir. El llibre era de José García Nieto. Es va posar a llegir i sense adonar-se o va fer en veu alta

“Porque te hice de la nada,
de la sorpresa y el deseo,
de la carne de las palabras
y con la forma de los sueños,

y porque sólo una mirada,
sólo un temblor entre mis dedos
eres, y por mis labios pasas
dándole alivio a mi destierro….

en la alta noche me amenazan

va sentir al darrere seu, mentre sentia com ella se li acostava i llavors fluix a l’orella li recitava mentre li passava les mans per la cintura

tus vecindades tan sin peso;
la soledad cerca mi alma;
hombre de barro soy y temo.

Llega la estrella a mi ventana.
Como te hice te recuerdo.
Duermes. Yo soy el que te canta,
hacia la muerte, con el viento.

Llavors ell es va girar i els seus llavis es varen trobar. El llibre va caure al terra.

Capítol 2 Després d’aquell dia ja res va ser igual. S’havien descoberts els sentiments i els dies ara ja eren més llargs. Al dia següent es van veure vint minuts abans del que era costum. Ambdós es van somriure quan es varen veure encara de lluny. Ell va pensar que era absurd, que això no podria durar gaire però que d’alguna manera havien de començar. Desprès d’haver romput el gel necessitava qualque cosa mes que dir bon dia al creuarse. Quan van arribar a trobar-se, es van saludar i conscients de que tenien moltes de coses per dir-se, s’atropellaven les paraules i els nervis d’aquell primer encontre, tant a deshora, se’ls feia estrany, inclús ridícul. Eren les set i mitja del mati. Quan el va deixar a ella encara li quedava una bona caminada fins arribar a la parada del bus. Va pensar que el dia seria molt llarg, però més que això va pensar amb el poc temps que tindrien al vespre. Amb el nervis no li havia demanat el nom, ni tampoc li havia dit el seu, encara que creia que no faria falta. Li va quedar l’olor que ell feia. Una olor neta, de recent dutxat i el perfum del sabó amb el que s’havia dutxat li va durar al seu record fins gaire bé al mig dia. Durant el dia revivia els ulls verds, profunds, clars, sincers que la miraven directament als seus, mentre parlaven. La seva veu era pausada tranquil•la i a més amb aquell to fluixet amb el que parlaven, dons el silenci del mati encara no havia estat romput per l’activitat del poble, les poques dubtes que li quedaven havien desaparegut. Ella tenia quinze anys, ell potser un o dos més, però havia estat somiant tants de dies aquell encontre, l’havia desitjat tant que ja estava disposta a fer alguna cosa perquè es donessin les condicions adequades perquè passes el que finalment havia passat. I ara no era el moment d’anar-se demanant noms i edats, ja en tindrien temps da saber coses un de l’altre. Al capvespre quan va arribar a la parada, el va veure un poc més enrere d’allà on s’aturava el bus. Estava allà dret amb les mans dins les butxaques del seus texans nets, però destenyits. Portava una camiseta de cotó vermella, que li queia molt bé, amb màniga curta i unes espardenyes esportives de la marca John Smith. Li va cridar l’atenció el rellotge, que el duia a la mà dreta envers del costum de tothom de dur-lo a l’esquerra. Un paquet de tabac li marcava la butxaca del darrera. Va veure com s’acostava mentre el bus començava el seu camí deixant-la allà. Ell es va acostar i en contra del que ella esperava només li va dir “hola, com estàs”. Va estar temptada a tirar-se al seus braços i donar-li un petó però no convenia que es fes una idea absurda i falsa del que ella no era, però eren tantes les ganes que tenia de estar amb ell, de dir-li que l’estimava que no sabia com fer-ho. El va agafar de la mà i el va dur fins a baix del balcó de casa seva. A aquelles hores no hi havia ningú i fins al cap d’una hora no apareixeria ningú, la qual cosa els donava un marge bastant ample de poder estar junts. Va estar temptada de entrar a l’escala, fora de les mirades indiscretes del veïns però no ho va fer perquè va pensar que no tenia res que amagar ni de qui amagar-se. Estava allà amb ell, desprès de tant de temps. Van estar parlant amb intensitat, com dos amics que feia molt de temps que no s’havien vist i havien de recuperar el temps perdut. Ell li va comptar la seva vida en dues paraules. O això era el que a ella li va parèixer. Li va dir com es deia, a on vivia i el que feia cada dia... fins a les hores. Li va fer gracia quan li va dir que a partir d’aquell moment ja res tornaria a ser igual per ell, ni per mi, va pensar ella. El temps havia passat. Ella tenia deures de l’escola i tindria que posar-li moltes de ganes per acabar-los. Al manco va pensar que al dia següent era divendres i tindrien més temps per estar junts, i que llavors hi havia un cap de setmana. El primer cap de setmana junts. Quant es va acomiadar, ell li va agafar la seva galta i ella va sentir el contacte d’aquella mà, suau i ferma al mateix temps. La va pressionar lleument amb la seva espatlla i va tancar els ulls obrint lleugerament els llavis esperant un petó que no va arribar. Quan ell va voltar la cantonada, va pujar a casa seva i es va tancar a la seva habitació. Es va tirar damunt el llit i les llàgrimes li van brotar dels ulls. Plorava llàgrimes d’amor.

Cada dia quan anava a fer feina es creuava amb ella. Inexorablement cada dia a la mateixa hora ella apareixia per entre els cotxes aparcats, amb la seva maleta dirigint-se cap a la parada del bus per anar a escola. Ell amb la bicicleta a fer feina. Al principi no en va fer massa cas dons li pareixia una noia com totes les que veia cada dia passant per davant el taller que anaven a l’escola. Així durant tot un curs cada dia de dilluns a divendres i sempre a la mateixa hora. Ell a vegades canviava la seva ruta i feia un altre camí. Llavors pensava, “avui no em veurà”. I un somriure maliciós aflorava a la seva cara. Llavors era ell el que lamentava no haver-la vista. Va arribar l’estiu i aquella noia deixà de creuar-se amb ell. “Te vacances” va pensar quant ja veia dos dies que no la veia. L’estiu va passar amb tranquil•litat i el record de la noia es va convertir amb un record. Ja casi ni recordava com era la seva cara, quant a final del mes de setembre es va tornar a creuar amb ella. “Mira ja torna a ser aquí” va pensar quan la va veure aparèixer per damunt aquella acera. Va reduir la seva pedalejada per tal de veure-la bé. Avia canviat. Era mes gran. La seva pell era morena i els seus cabells eren mes llargs, negres com la nit sense lluna. Li havien crescut els pits, i allà a on l’any anterior se li endevinaven el naixement de dos petits bonys, avui ja estaven en fase de plena expansió. Va fer un moviment d’aprovació amb el cap quan va veure la xicota, “conys com a canviat. Està més bona” va pensar. Ella va passar indiferent, encara que dins ella se n’alegrava de tornar-lo a veure. També es va fitxar que el seu desconegut havia crescut. Tenia mes músculs i el pel el duia mes curt que la darrera vegada que el va veure. La seva pell seguia tan blanca com sempre, senyal de que havia treballat tot l’estiu, i no havia tingut temps com ella d’anar a la platja. Va pensar que durant el proper trimestre seria una part de la seva ruta diària. Va esbrinar un lleu somriure. Ara ja feia gairebé quinze dies que ell anava a fer feina caminant. S’havia de llevar més prest si volia veure a la noia caminant per l’acera mentre el pel se li movia acompassadament al suau aire del mati, al ritme de les seves passes. Li era igual. El poder-la contemplar durant més estona li compensava la matinada que havia de fer. Quan es creuaven es miraven tots dos als ulls sense que cap dels dos s’atrevís a pronunciar una sola paraula. Llavors, quan s’havien creuat es giraven per veure com s’allunyaven fins al dia següent. Algunes vegades s’havien sorpresos l’un a l’altre amb el coll girat mirant com l’altre s’allunyava, i llavors la vergonya, s’apoderava d’ells, fent que en els fons s’alegressin d’aquelles coincidències. I així cada dia de dilluns a divendres. I quant arribaven els caps de setmana desitjaven que els dies pesessin aviat, per tornar a trobar-se els dos desconeguts, allà al carrer, i mentre es dirigien una mirada als ulls, deixar volar la seva imaginació, i llavors es passaven tot el dia inventant-se histories d’amor en que els protagonistes eren ambdós. El record de les seves cares es mantenien aferrades al fons de la seva retina i a la nit quan anaven a dormir es dedicaven el darrer pensament. Fins que un dia, sense que ell ho pogués evitar al creuarse li va dir, “hola, bon dia”. Ella va contestar, “hola, bon dia”. Van comprendre llavors que estaven enamorats.