Huialfàs

El repàs de la premsa de la nostra comunitat, ma duit la feliç noticia de que el nostre president, encara que no mos agradi a molts, ha acceptat l’oferta del PSIB i naturalment d’en Francesc Antich sobre el model econòmic que es faria a la nostra comunitat i que no es ni més ni manco que el mateix que el que te Catalunya ara al seu avantprojecte d’estatut i que se esta negociant al Congrés dels Diputats a Madrid. Les manifestacions fetes per el president del nostre executiu, evidentment no son d’una alegria desmesurada sinó en el sentit de que les aspiracions de la nostra comunitat son les de tenir el mateix finançament que les altres comunitats. Llavors al•ludeix al nombre de vots i surt la comunitat del País Valencià i ai, aquí en mosqueja, que el nostre president per no anar contra les directrius del Partido, prefereixi un finançament com l’acorda’t a les Corts Valencianes, abans que les acordades al Parlament de Catalunya, tot i que les primeres van d’acord amb els postulats del partit, i el segon romp amb l’unitat de l’estat espanyol. Si es demanà com fa un major consens entre totes les forces polítiques, potser el consens que es demana no arribi a bon port i sigui una manera d’imposar les teories del Partit Popular i dels dirigents nacionals, per damunt de les aspiracions dels ciutadans de les illes, que sense cap dubte prefereixen un finançament com el de Catalunya abans que el de Valencià i de que es reconegui el deute històric que te l’estat central amb la nostre comunitat. No obstant això la recollida de firmes contra l’estatut català segueix endavant. Jo espero que el PSM, ERC, i EU-Els Verds, si l’estatut de les illes no es igual de bo o millor que el català iniciïn una campanya de recollida de firmes. La meva ja la tenen

Va tancar els ulls. La resta del trajecte els va mantenir closos. Sense pensar en res, recordant només la darrera frase. Gracies, t’estimo amor meu. Durant el dia va llegir aquelles breus línies una infinitat de vegades, fins que se les va aprendre de memòria, i llavors les anava recitant mentalment durant cada moment del dia. I a cada vegada més feliç es sentia, i més es reafirmaven els seus sentiments. A la tornada es va seure sola, a la part del darrera, a una fila de seients amb dues butaques, sense ningú als costats. Necessitava aïllar-se del entorn de bulla que la envoltava. Aprofitant la penombra del habitacle del autocar, va recordar, mentre per la finestra mirava la foscor dels camps que passaven per el seu davant, els esdeveniments del darrer cap de setmana. Havien quedat com cada dissabte a casa seva. Era una casa gran i la seva habitació era espaiosa, i els seus pares no es ficaven amb ella si duia alguna amiga o amic. A mes com sempre no hi havia ningú. Els seus pares havien anat amb la seva germana al xalet a la platja i ella havia quedat allà. Havia d’anar a dormir a casa de una amiga seva i per tant fins al diumenge al mig dia a hora de dinar no veuria als seus pares. Era una avantatge del que gaudia per el fet d’estudiar fora i per el fàstic que li feia haver de dur una vida familiar un tant postissa. Ell va arribar puntual com un rellotge portant quatre llaunes de cola i dues cerveses, així com una barra de pa amb embotits i formatge, tot per berenar. També havia duit unes revistes i dos llibres. Lipika d’en Rabindranath Tagore i Juan Salvador Gaviota d’en Richard Bach. També va portar El disc d’en Serrat “Para piel de manzana” i el Concert a Madrid del Raimon. Ella no s’havia preocupat mai per la política, a més pensava que això no existia, però ell si tenia inquietuds tot i que encara era recent la mort del Franco i a Espanya es començava a parlar de democràcia, l’apassionament que ell hi posava li havia obert la curiositat. Com sempre s’havien tret les sabates i s’havien assegut al terra vora la xemeneia que ell s’encarregava d’encendre amb mestria. Com sempre havien estat parlant del llibres i comentant el que llegien, mentre al tocadiscs giraven les cançons d’en Serrat. Recordava que ella duia un jersei gruixut, i que allí al vora de la xemeneia, tenia calor. Es va llevar el jersei i quan els braços estaven just per damunt el seu cap un boto de la camisa que duia es va desfer deixant a la vista part dels sostenidors. Va recordar amb un somriure la cara que tenia ell allà al davant seu mirant aquell boto que li havia regalat aquella vista meravellosa. Recordava que es va estirar la roba cap a baix i es va cordar el boto sense fer cap comentari. Al cap de uns minuts veien que ell encara la mirava de cova d’ull es va girar i es va seure davant. Li va agafar les mans i va notar el nerviosisme que ell sentia en aquell moment i en aquella situació. Li va llevar el llibre que tenia al damunt de les cames i el va mirar als ulls, aquells ulls verds, profunds i que en aquell moment estaven atemorits, i al mateix temps ansiosos de la seva mirada. El va mirar sostenint la seva mirada intranquil•la, volent donar la sensació de tranquil•litat que no tenia, ja que el seu interior era tot un aldarull de nervis, amb unes ganes i una necessitat de donar sortida a tot el que feia tant de temps que duia dintre de ella, que lluitava perquè no es notes massa el seu estat nerviós. Va baixar els seus ulls, perquè mantenir la mirada amb la de ell, li costava, ja que tenia por de que els seus sentiments es declaressin i que la màgia d’aquell moment innocent, natural i tant desitjat es trenques. No ho tenia planejat, ni tant sols ho tenia previst. No hi havia pensat en tot el temps que duien junts, ho havia pensat abans de conèixer a qui tenia ara al davant, però no el temps de com podia succeir. A pesar de que les circumstancies eren favorables i que ho desitjava de tot cor, no tenia previst que vos així, ni tants sols ho tenia previst. Va aixecar el cap i va veure com ell s’havia acostat. Ara era ell qui li tenia les mans agafades. Sentia aquella tendresa i aquella suavitat que es va deixar dur. Va tancar els ulls i va obrir els llavis esperant el moment. La musica havia acabat.

Quant ell va collir el sobre encara faltaven deu minuts per entrar a treballar. Aquell mati tot i a la fosca de la matinada havia vist a la seva xicota més radiant, més alegre. Li havia costat més que els altres dies deixar-la partir i fins i tot l’havia acompanyada un tros cap a la parada del autobús. Abans de deixar-la partir li havia agafat les mans i li havia donat un petó a cadascuna d’elles. El perfum l’acompanyava a hores d’ara. Es va seure al terra i va mirar cap al cel gris del mati. Queia una fina pluja, però davall aquell balcó no el molestava. La farola reforçava la llum de la matinada que començava a despuntar i que amb aquell dia tan tapat era d’agrair aquella llum groga. Es va llevar la gorra del seu impermeable i es va col•locar bé al terra. Abans d’obrir-lo el se va portar al nas i el va ensumar. Estava perfumat amb el mateix perfum que ella duia i que ja formava part de la seva vida. El va obrir amb cura, no el volia espenyar, ja que pensava que si li feia mal bé la seva estimada ho sentiria. La lletra era tremolosa i tenia unes quantes correccions, lo qual li denotava que no havia estat escrit d’una vegada, sinó que hi havia hagut mes de una interrupció. No era molt llarg, i va pensar que ell tampoc l’havia fet llarg al seu, però si molt intens, va pensar. Va respirar molt profundament i va començar a llegir.
“Estimat meu: No sé com es senten les princeses ni les reines, ni tant sols sé com es poden sentir les criatures més estimades de la terra. Tal vegada les flors de la primavera hagin arribat a la tardor, perquè a la meva vida es primavera i tot es llum i color. Avui sé com em sento jo i et puc dir que ni en el millor dels meus somnis hagués imaginat que hi pogués haver una felicitat i una alegria com la que sento jo avui. Sempre m’havia imaginat com seria l’estat de la felicitat eterna i tenia el temor del que compten. He descobert que la tendresa i la delicadesa no es pròpia de reis ni de prínceps sinó de persones sensibles i amants com tu. Les coses passen sense preparar-les, perquè han de passar i llavors es duen dins el cor per sempre més. Sempre tindré dins el meu el record de la teva bondat i de la teva valentia. Mai oblidaré els teus actes ni les teves paraules, ni els teus gestos d’amor i tendresa envers jo. Pot ser no soc original, pot ser algú ho hagi dit o pensat abans, però jo només tinc quatre paraules per expressar-te tot el que sento: Gracies, t’estimo amor meu.”
Es va dur les mans al cap arrugant el paper. Havien acabat l’escrit exactament igual. Va sentir la necessitat de cridar però no ho va fer. Va sentir la necessitat de aixecar-se i ballar davall la pluja que queia, però no ho va fer. Va mirar el rellotge. Faltaven cinc minuts per començar la feina. Va encendre una cigarreta. Mentre pensava que li havia promès que ho deixaria, va expirar el fum amb força. Era una força d’amor. Volia amb aquella glopada d’aire i fum aspirar tot l’amor que hi havia a l’aire. Va pensar en la seva estimada que estaria esperant l’autobús, potser banyant-se davall aquella pluja. Va sospirar. Tornar a mirar el paper. El se tornà a llegir. “Gracies, t’estimo amor meu”, va repetir en veu alta.

Ni que dir que aquell dia ja no varen anar enlloc. Es van quedar allà sobre la catifa atapida, de pel d’ovella que hi havia al terra. Van anar parlant de poesia, de llibres i al tocadiscos un disc vell del Clapton i la seva guitarra. Els dies anaven passant amb intensitat i no hi veien mai l’hora de retrobar-se desprès del breus encontres de cada matí. Ningú del dos tornar a mencionar el petó que es varen fer. Ella el recordava cada vespres abans de que els ulls se li tanquessin quant es dormia. El recordava com havia estat. Havia estat amorós, molt amorós, dolç, suau, molt suau, i humit. Les seves llengües a penes van sortir de la boca. Un somriure se li dibuixava a la cara cada vegada recordava la torpesa, de ell, ja que semblava no haver besat mai en la vida a una noia als llavis. Recordava el petó curt, intens, tot lo intens que podia demostrar el seu amor cap a ell. Desprès quan els llavis es van separar va seguir una abraçada infinita, va sentir la força dels braços d’ell, com l’envoltaven, poderosos, protectors i la tranquil•litat es va apoderar de ella i del moment. Ell només li va murmurar a l’orella un t’estimo quasi imperceptible, que li va fer mirar-lo al ulls i va veure aquells ulls verds, tan profunds, tant sincers que només li va poder dir “jo també”. Els dies anaven escurçant-se i ara quan es veiem sempre era de nit. El fred de la tardor ja havia arribat i quant es trobaven no podien deixar de fer alguna broma per lo tapats que anaven els dos. Ell l’esperava amb la seva bicicleta dons les tornades al mig dia cap a ca seva a dinar es feien eternes i acabava sempre corrent. Però ell sempre l’esperava allà a aquell portal que amb aquella entrada tant fonda els hi oferia un amagatall lluny del fred del carrer i fins tot de la pluja que qualque dia els acompanyava. Aquell dia mentre ell anava a l’encontre de la seva estimada es va palpar la bossa del seu impermeable, “canguro”, cercant el sobre amb la carta que li havia escrit. Allà la portava. Havien decidit que cada vespre s’escriurien una carta i que se l’enviarien per correu, per tal de estar en comunicació una vegada acabaven de estar junts. Però allò era massa cruel dons el correu a vegades no arribava el mateix dia, així que van decidir que se la donarien cada mati quant s’acomiadessin un de l’altre i així tindrien durant el dia la companyia l’un de l’altre. Els únics dies que no hi havia correspondència eren els dissabtes i els diumenges. Quan va estar asseguda al autocar va obrir el sobre amb impaciència. Eren les vuit i mitja i la llum ja era suficient encara que el dia plujós amb que la mare natura els havia regalat feia necessari el reforç del llum interior de l’autocar per poder llegir. La lletra era clara.
“Preciosa meva. Avui no se com dir-ho ni que dir-te. No puc trobar les paraules per dir-te tot allò que el meu cor i li meva anima volen expressar. Me he quedat orfe de paraules, me quedant sense adjectius, sense noms, sense idees. Ha estat tan meravellós, tan increïble tan bonic, que espatllaré aquest moment màgic amb les meves paraules malaptes. El millor poema no faria justícia, les millors paraules serien inadequades per definir el moment. Només tinc quatre paraules per definir el que he sentit. Gracies, t’estimo amor meu.”
Una llàgrima va caure sobre el paper.

Estava feliç. Li faltava gairebé mitja hora per acabar la feina i un poc més per trobar-se amb la seva estimada. Al mati quan s’havien trobat havien decidit que anirien a fer un tomb per el poble, i pot ser a prendre alguna cosa a la plaça. L’havia trobada radiant, ermosa, feliç. El seu somriure era mes encisador que mai. De fet no l’havia vista somriure mai d’aquella manera, ja que les altres vegades gairebé no era perceptible el seu somriure. Mentre acabaven de netejar el taller els seus companys feien plans per el cap de setmana. Ell no. Ell ja els tenia fets. I sabia que res ni ningú li podrien canviar. Be, si els hi podrien canviar, però pensava que segurament es posarien d’acord. Es va acomiadar dels seus companys i va anar ràpid a casa seva per dutxar-se i anar a esperar a la seva estimada. No es podia creure tenir aquelles ànsies per veure a una persona, li poguessin dir amor. Als seus setze anys era la primera vegada que estava enamorat de un persona de carn i os a la que podia veure, parlar amb ella i fins i tot tocar. Havia tingut els seus amors platònics. El més recent la Susan Dey, una de les protagonistes de “Mamá y sus increïbles hijos” fent el paper de Laurie Partridge. Però ara no era ficció. Ara tenia una noia que l’esperava, una noia que li havia robat l’enteniment, una noia que li feia fer coses rares. I ara anava a esperar-la al autobús i llavors a prendre alguna cosa. Estava eufòric. Els seus companys li havien notat aquell estrany estat de excitació, però ell no havia dit res, ja ho acabarien sabent, i es que el que no volia en cap cas era que li fessin broma, que eren molt besties. Quan va arribar va haver d’esperar el bus. Pareixia que duia retard, però no li va importar. Es va recolzar a la paret i va treure una cigarreta. La se va posar al llavis però desprès va pensar que a ella no li agradava que fumes. La se va lleva i fa fer intenció de tirar-la al terra però s’ho pensa millora i la va guardar a la capsa. La va amagar al calcetí de la cama esquerra, per la part de dedins, així no la veurà. L’autobús aparegué a la fi per el carrer i el seu renou es va fer mes fort quan es va aturar davant ell. La porta es va obrir i va baixar ella. Es van saludar tal com ho havien fet el dia abans, sense contacte, mirant-se als ulls. Quan el carrer va quedar en silenci, desprès de que l’autobús de la felicitat tal com l’havia batejat ell desaparegués, ella el va agafar de la mà i va dir-li. “anem a casa que em canvio i llavors anem a fer un tomb”. Quan ell va sentir aquella mà, menuda, suau, tan tendre, va sentir com si una descarrega elèctrica li recorregués el seu cos, des de la punta del cabells fins a la punta dels peus. Va sentir un estremiment, que ella va notar. “¿Que et passa? Li preguntà mentres ficava la clau al pany i obria la porta. “Res” va mentir ell. Ella va somriure i va pensar que hauria de ser ella la que hauria de portar l’iniciativa si volia alguna cosa de ell. No en tenia massa experiència en nois, de fet havia estat sortint amb un noi els mesos d’estiu i la veritat es que no es podia desempallegar d’aquell pop. En canvi ara li semblava que havia trobat un noi o be que no tenia massa experiència en noies o encara no es volia llançar. Van entrar a casa seva i el va portar fins al saló. Li va dir que l’esperés mentre ella anava a canviar-se l’uniforme. Mentre li anava demanant coses i ell anava contestant amb frases petites o monosíl•labs. S’havia aturat davant la gran llibreria que hi havia a cada costat de una gran xemeneia de marbre rosat. Estava mirant els llibres que hi havia allà i estava fascinat. Hi havia poesia, novel•la, llibres d’història. En va agafar un. Sense mirar i el va obrir. El llibre era de José García Nieto. Es va posar a llegir i sense adonar-se o va fer en veu alta

“Porque te hice de la nada,
de la sorpresa y el deseo,
de la carne de las palabras
y con la forma de los sueños,

y porque sólo una mirada,
sólo un temblor entre mis dedos
eres, y por mis labios pasas
dándole alivio a mi destierro….

en la alta noche me amenazan

va sentir al darrere seu, mentre sentia com ella se li acostava i llavors fluix a l’orella li recitava mentre li passava les mans per la cintura

tus vecindades tan sin peso;
la soledad cerca mi alma;
hombre de barro soy y temo.

Llega la estrella a mi ventana.
Como te hice te recuerdo.
Duermes. Yo soy el que te canta,
hacia la muerte, con el viento.

Llavors ell es va girar i els seus llavis es varen trobar. El llibre va caure al terra.

Capítol 2 Després d’aquell dia ja res va ser igual. S’havien descoberts els sentiments i els dies ara ja eren més llargs. Al dia següent es van veure vint minuts abans del que era costum. Ambdós es van somriure quan es varen veure encara de lluny. Ell va pensar que era absurd, que això no podria durar gaire però que d’alguna manera havien de començar. Desprès d’haver romput el gel necessitava qualque cosa mes que dir bon dia al creuarse. Quan van arribar a trobar-se, es van saludar i conscients de que tenien moltes de coses per dir-se, s’atropellaven les paraules i els nervis d’aquell primer encontre, tant a deshora, se’ls feia estrany, inclús ridícul. Eren les set i mitja del mati. Quan el va deixar a ella encara li quedava una bona caminada fins arribar a la parada del bus. Va pensar que el dia seria molt llarg, però més que això va pensar amb el poc temps que tindrien al vespre. Amb el nervis no li havia demanat el nom, ni tampoc li havia dit el seu, encara que creia que no faria falta. Li va quedar l’olor que ell feia. Una olor neta, de recent dutxat i el perfum del sabó amb el que s’havia dutxat li va durar al seu record fins gaire bé al mig dia. Durant el dia revivia els ulls verds, profunds, clars, sincers que la miraven directament als seus, mentre parlaven. La seva veu era pausada tranquil•la i a més amb aquell to fluixet amb el que parlaven, dons el silenci del mati encara no havia estat romput per l’activitat del poble, les poques dubtes que li quedaven havien desaparegut. Ella tenia quinze anys, ell potser un o dos més, però havia estat somiant tants de dies aquell encontre, l’havia desitjat tant que ja estava disposta a fer alguna cosa perquè es donessin les condicions adequades perquè passes el que finalment havia passat. I ara no era el moment d’anar-se demanant noms i edats, ja en tindrien temps da saber coses un de l’altre. Al capvespre quan va arribar a la parada, el va veure un poc més enrere d’allà on s’aturava el bus. Estava allà dret amb les mans dins les butxaques del seus texans nets, però destenyits. Portava una camiseta de cotó vermella, que li queia molt bé, amb màniga curta i unes espardenyes esportives de la marca John Smith. Li va cridar l’atenció el rellotge, que el duia a la mà dreta envers del costum de tothom de dur-lo a l’esquerra. Un paquet de tabac li marcava la butxaca del darrera. Va veure com s’acostava mentre el bus començava el seu camí deixant-la allà. Ell es va acostar i en contra del que ella esperava només li va dir “hola, com estàs”. Va estar temptada a tirar-se al seus braços i donar-li un petó però no convenia que es fes una idea absurda i falsa del que ella no era, però eren tantes les ganes que tenia de estar amb ell, de dir-li que l’estimava que no sabia com fer-ho. El va agafar de la mà i el va dur fins a baix del balcó de casa seva. A aquelles hores no hi havia ningú i fins al cap d’una hora no apareixeria ningú, la qual cosa els donava un marge bastant ample de poder estar junts. Va estar temptada de entrar a l’escala, fora de les mirades indiscretes del veïns però no ho va fer perquè va pensar que no tenia res que amagar ni de qui amagar-se. Estava allà amb ell, desprès de tant de temps. Van estar parlant amb intensitat, com dos amics que feia molt de temps que no s’havien vist i havien de recuperar el temps perdut. Ell li va comptar la seva vida en dues paraules. O això era el que a ella li va parèixer. Li va dir com es deia, a on vivia i el que feia cada dia... fins a les hores. Li va fer gracia quan li va dir que a partir d’aquell moment ja res tornaria a ser igual per ell, ni per mi, va pensar ella. El temps havia passat. Ella tenia deures de l’escola i tindria que posar-li moltes de ganes per acabar-los. Al manco va pensar que al dia següent era divendres i tindrien més temps per estar junts, i que llavors hi havia un cap de setmana. El primer cap de setmana junts. Quant es va acomiadar, ell li va agafar la seva galta i ella va sentir el contacte d’aquella mà, suau i ferma al mateix temps. La va pressionar lleument amb la seva espatlla i va tancar els ulls obrint lleugerament els llavis esperant un petó que no va arribar. Quan ell va voltar la cantonada, va pujar a casa seva i es va tancar a la seva habitació. Es va tirar damunt el llit i les llàgrimes li van brotar dels ulls. Plorava llàgrimes d’amor.

Cada dia quan anava a fer feina es creuava amb ella. Inexorablement cada dia a la mateixa hora ella apareixia per entre els cotxes aparcats, amb la seva maleta dirigint-se cap a la parada del bus per anar a escola. Ell amb la bicicleta a fer feina. Al principi no en va fer massa cas dons li pareixia una noia com totes les que veia cada dia passant per davant el taller que anaven a l’escola. Així durant tot un curs cada dia de dilluns a divendres i sempre a la mateixa hora. Ell a vegades canviava la seva ruta i feia un altre camí. Llavors pensava, “avui no em veurà”. I un somriure maliciós aflorava a la seva cara. Llavors era ell el que lamentava no haver-la vista. Va arribar l’estiu i aquella noia deixà de creuar-se amb ell. “Te vacances” va pensar quant ja veia dos dies que no la veia. L’estiu va passar amb tranquil•litat i el record de la noia es va convertir amb un record. Ja casi ni recordava com era la seva cara, quant a final del mes de setembre es va tornar a creuar amb ella. “Mira ja torna a ser aquí” va pensar quan la va veure aparèixer per damunt aquella acera. Va reduir la seva pedalejada per tal de veure-la bé. Avia canviat. Era mes gran. La seva pell era morena i els seus cabells eren mes llargs, negres com la nit sense lluna. Li havien crescut els pits, i allà a on l’any anterior se li endevinaven el naixement de dos petits bonys, avui ja estaven en fase de plena expansió. Va fer un moviment d’aprovació amb el cap quan va veure la xicota, “conys com a canviat. Està més bona” va pensar. Ella va passar indiferent, encara que dins ella se n’alegrava de tornar-lo a veure. També es va fitxar que el seu desconegut havia crescut. Tenia mes músculs i el pel el duia mes curt que la darrera vegada que el va veure. La seva pell seguia tan blanca com sempre, senyal de que havia treballat tot l’estiu, i no havia tingut temps com ella d’anar a la platja. Va pensar que durant el proper trimestre seria una part de la seva ruta diària. Va esbrinar un lleu somriure. Ara ja feia gairebé quinze dies que ell anava a fer feina caminant. S’havia de llevar més prest si volia veure a la noia caminant per l’acera mentre el pel se li movia acompassadament al suau aire del mati, al ritme de les seves passes. Li era igual. El poder-la contemplar durant més estona li compensava la matinada que havia de fer. Quan es creuaven es miraven tots dos als ulls sense que cap dels dos s’atrevís a pronunciar una sola paraula. Llavors, quan s’havien creuat es giraven per veure com s’allunyaven fins al dia següent. Algunes vegades s’havien sorpresos l’un a l’altre amb el coll girat mirant com l’altre s’allunyava, i llavors la vergonya, s’apoderava d’ells, fent que en els fons s’alegressin d’aquelles coincidències. I així cada dia de dilluns a divendres. I quant arribaven els caps de setmana desitjaven que els dies pesessin aviat, per tornar a trobar-se els dos desconeguts, allà al carrer, i mentre es dirigien una mirada als ulls, deixar volar la seva imaginació, i llavors es passaven tot el dia inventant-se histories d’amor en que els protagonistes eren ambdós. El record de les seves cares es mantenien aferrades al fons de la seva retina i a la nit quan anaven a dormir es dedicaven el darrer pensament. Fins que un dia, sense que ell ho pogués evitar al creuarse li va dir, “hola, bon dia”. Ella va contestar, “hola, bon dia”. Van comprendre llavors que estaven enamorats.

Desprès de dos anys tangent la pàgina de Huialfàs a vegades la peresa o la feina que dur actualitzar-la, dons em feia perdre moltes d’oportunitats de mantenir-la al dia. Així que desprès de la, espero darrera, actualització he decidit incloure un blog que em permeti expressar les meves opinions i qui sap si també les dels meus companys que tinguin coses que dir. També es un poc la necessitat de expressar altres necessitats de tipus cultural, i aquesta es una manera penso de poder fer-ho. Evidentment no es la meva aspiració convertir aquest blog en un best-seller. Simplement es una necessitat personal i crec que així, aquestes necessitats queden cobertes. D’aquí al davant es veurà l’evolució i la consecució o no dels meus anhels. L’únic que puc dir ara es gracies per haver vingut.