Huialfàs

Ni que dir que aquell dia ja no varen anar enlloc. Es van quedar allà sobre la catifa atapida, de pel d’ovella que hi havia al terra. Van anar parlant de poesia, de llibres i al tocadiscos un disc vell del Clapton i la seva guitarra. Els dies anaven passant amb intensitat i no hi veien mai l’hora de retrobar-se desprès del breus encontres de cada matí. Ningú del dos tornar a mencionar el petó que es varen fer. Ella el recordava cada vespres abans de que els ulls se li tanquessin quant es dormia. El recordava com havia estat. Havia estat amorós, molt amorós, dolç, suau, molt suau, i humit. Les seves llengües a penes van sortir de la boca. Un somriure se li dibuixava a la cara cada vegada recordava la torpesa, de ell, ja que semblava no haver besat mai en la vida a una noia als llavis. Recordava el petó curt, intens, tot lo intens que podia demostrar el seu amor cap a ell. Desprès quan els llavis es van separar va seguir una abraçada infinita, va sentir la força dels braços d’ell, com l’envoltaven, poderosos, protectors i la tranquil•litat es va apoderar de ella i del moment. Ell només li va murmurar a l’orella un t’estimo quasi imperceptible, que li va fer mirar-lo al ulls i va veure aquells ulls verds, tan profunds, tant sincers que només li va poder dir “jo també”. Els dies anaven escurçant-se i ara quan es veiem sempre era de nit. El fred de la tardor ja havia arribat i quant es trobaven no podien deixar de fer alguna broma per lo tapats que anaven els dos. Ell l’esperava amb la seva bicicleta dons les tornades al mig dia cap a ca seva a dinar es feien eternes i acabava sempre corrent. Però ell sempre l’esperava allà a aquell portal que amb aquella entrada tant fonda els hi oferia un amagatall lluny del fred del carrer i fins tot de la pluja que qualque dia els acompanyava. Aquell dia mentre ell anava a l’encontre de la seva estimada es va palpar la bossa del seu impermeable, “canguro”, cercant el sobre amb la carta que li havia escrit. Allà la portava. Havien decidit que cada vespre s’escriurien una carta i que se l’enviarien per correu, per tal de estar en comunicació una vegada acabaven de estar junts. Però allò era massa cruel dons el correu a vegades no arribava el mateix dia, així que van decidir que se la donarien cada mati quant s’acomiadessin un de l’altre i així tindrien durant el dia la companyia l’un de l’altre. Els únics dies que no hi havia correspondència eren els dissabtes i els diumenges. Quan va estar asseguda al autocar va obrir el sobre amb impaciència. Eren les vuit i mitja i la llum ja era suficient encara que el dia plujós amb que la mare natura els havia regalat feia necessari el reforç del llum interior de l’autocar per poder llegir. La lletra era clara.
“Preciosa meva. Avui no se com dir-ho ni que dir-te. No puc trobar les paraules per dir-te tot allò que el meu cor i li meva anima volen expressar. Me he quedat orfe de paraules, me quedant sense adjectius, sense noms, sense idees. Ha estat tan meravellós, tan increïble tan bonic, que espatllaré aquest moment màgic amb les meves paraules malaptes. El millor poema no faria justícia, les millors paraules serien inadequades per definir el moment. Només tinc quatre paraules per definir el que he sentit. Gracies, t’estimo amor meu.”
Una llàgrima va caure sobre el paper.