Als disset érem així. Capítol 5
Published on 02/18,2006
Quant ell va collir el sobre encara faltaven deu minuts per entrar a treballar. Aquell mati tot i a la fosca de la matinada havia vist a la seva xicota més radiant, més alegre. Li havia costat més que els altres dies deixar-la partir i fins i tot l’havia acompanyada un tros cap a la parada del autobús. Abans de deixar-la partir li havia agafat les mans i li havia donat un petó a cadascuna d’elles. El perfum l’acompanyava a hores d’ara. Es va seure al terra i va mirar cap al cel gris del mati. Queia una fina pluja, però davall aquell balcó no el molestava. La farola reforçava la llum de la matinada que començava a despuntar i que amb aquell dia tan tapat era d’agrair aquella llum groga. Es va llevar la gorra del seu impermeable i es va col•locar bé al terra. Abans d’obrir-lo el se va portar al nas i el va ensumar. Estava perfumat amb el mateix perfum que ella duia i que ja formava part de la seva vida. El va obrir amb cura, no el volia espenyar, ja que pensava que si li feia mal bé la seva estimada ho sentiria. La lletra era tremolosa i tenia unes quantes correccions, lo qual li denotava que no havia estat escrit d’una vegada, sinó que hi havia hagut mes de una interrupció. No era molt llarg, i va pensar que ell tampoc l’havia fet llarg al seu, però si molt intens, va pensar. Va respirar molt profundament i va començar a llegir.
“Estimat meu: No sé com es senten les princeses ni les reines, ni tant sols sé com es poden sentir les criatures més estimades de la terra. Tal vegada les flors de la primavera hagin arribat a la tardor, perquè a la meva vida es primavera i tot es llum i color. Avui sé com em sento jo i et puc dir que ni en el millor dels meus somnis hagués imaginat que hi pogués haver una felicitat i una alegria com la que sento jo avui. Sempre m’havia imaginat com seria l’estat de la felicitat eterna i tenia el temor del que compten. He descobert que la tendresa i la delicadesa no es pròpia de reis ni de prínceps sinó de persones sensibles i amants com tu. Les coses passen sense preparar-les, perquè han de passar i llavors es duen dins el cor per sempre més. Sempre tindré dins el meu el record de la teva bondat i de la teva valentia. Mai oblidaré els teus actes ni les teves paraules, ni els teus gestos d’amor i tendresa envers jo. Pot ser no soc original, pot ser algú ho hagi dit o pensat abans, però jo només tinc quatre paraules per expressar-te tot el que sento: Gracies, t’estimo amor meu.”
Es va dur les mans al cap arrugant el paper. Havien acabat l’escrit exactament igual. Va sentir la necessitat de cridar però no ho va fer. Va sentir la necessitat de aixecar-se i ballar davall la pluja que queia, però no ho va fer. Va mirar el rellotge. Faltaven cinc minuts per començar la feina. Va encendre una cigarreta. Mentre pensava que li havia promès que ho deixaria, va expirar el fum amb força. Era una força d’amor. Volia amb aquella glopada d’aire i fum aspirar tot l’amor que hi havia a l’aire. Va pensar en la seva estimada que estaria esperant l’autobús, potser banyant-se davall aquella pluja. Va sospirar. Tornar a mirar el paper. El se tornà a llegir. “Gracies, t’estimo amor meu”, va repetir en veu alta.
“Estimat meu: No sé com es senten les princeses ni les reines, ni tant sols sé com es poden sentir les criatures més estimades de la terra. Tal vegada les flors de la primavera hagin arribat a la tardor, perquè a la meva vida es primavera i tot es llum i color. Avui sé com em sento jo i et puc dir que ni en el millor dels meus somnis hagués imaginat que hi pogués haver una felicitat i una alegria com la que sento jo avui. Sempre m’havia imaginat com seria l’estat de la felicitat eterna i tenia el temor del que compten. He descobert que la tendresa i la delicadesa no es pròpia de reis ni de prínceps sinó de persones sensibles i amants com tu. Les coses passen sense preparar-les, perquè han de passar i llavors es duen dins el cor per sempre més. Sempre tindré dins el meu el record de la teva bondat i de la teva valentia. Mai oblidaré els teus actes ni les teves paraules, ni els teus gestos d’amor i tendresa envers jo. Pot ser no soc original, pot ser algú ho hagi dit o pensat abans, però jo només tinc quatre paraules per expressar-te tot el que sento: Gracies, t’estimo amor meu.”
Es va dur les mans al cap arrugant el paper. Havien acabat l’escrit exactament igual. Va sentir la necessitat de cridar però no ho va fer. Va sentir la necessitat de aixecar-se i ballar davall la pluja que queia, però no ho va fer. Va mirar el rellotge. Faltaven cinc minuts per començar la feina. Va encendre una cigarreta. Mentre pensava que li havia promès que ho deixaria, va expirar el fum amb força. Era una força d’amor. Volia amb aquella glopada d’aire i fum aspirar tot l’amor que hi havia a l’aire. Va pensar en la seva estimada que estaria esperant l’autobús, potser banyant-se davall aquella pluja. Va sospirar. Tornar a mirar el paper. El se tornà a llegir. “Gracies, t’estimo amor meu”, va repetir en veu alta.