Huialfàs

Als disset érem així. Capítol 12

Estava assegut sobre les grans roques del rompent del port. Mirava com les ones trencaven suaus en elles. En la mà un vell paper escrit feia gairebé trenta anys, li havia transportat a la seva primera joventut i a aquell primer amor, que creia oblidat en el fons del bagul dels records. No havia tornat a saber d'ella en gairebé vint anys. I ara amb aquella fulla buscada en un vell llibre de poesia li havia transportat als dies feliços de la seva joventut i a recordar aquella primera vegada amb aquell el seu primer amor. Va recordar amb amargor com després d'aquell curs ella es va anar a la universitat, mantenien correspondència gairebé diària i les cridades de telèfon es feien eternes, durant el primer any. Després quan en els períodes de vacances tenien tantes coses que dir-se i que fer que se'ls anava el temps sense tot just veure's per culpa del seu treball. Després en l'estiu ella tenia compromisos i es passo gairebé tot l'estiu de viatge, i això a poc a poc va ser refredant la relació fins que aquesta deixo d'existir. De tant en tant una carta o una cridada per als natalicis o Nadal i poc més. L'última vegada que parlo amb ella faria ara gairebé vint anys. Havien passat gairebé deu des que ho van deixar. Ella era una professional d'èxit amb domicili en altra província. S'havia casat i esperava un fill. El record que tenia d'ella seguia sent bell. Ella a pesar de l'estat de bona esperança seguia estant bella, potser més bella que mai. Van Estar parlant Quant temps?, dues hores tal vegada tres, van parlar del present i del futur i tot just va haver esment al passat. Va tornar a mirar la fulla i la va rellegir una vegada més. Una llàgrima relliscà per la galta. La cridada de la seva filla petita li va retornar a la realitat, S’eixugà les llàgrimes i va pujar fins a on l’espera la seva filla al costat de la seva mare, la seva dona. Aquesta li preguntà el que li passava. Mentre caminaven li va contar la història. Tota la història sense amagar res. Després va obrir el periòdic per la pàgina que tenia doblegada i li va ensenyar una fotografia d'ella. Estava allí en el periòdic lluint el seu millor somriure. Es mantenia bonica, molt bonica. Havia el seu currículum, Els seus estudis en la universitat i les seves notes, la seva matricula cum laudem, la seva tesi doctoral. Una relació de tots els premis que havia aconseguit, dels llibres que havia escrit, tots els doctorats i càtedres que disposava. També sortia que tenia dos fills, un de disset anys i un altre de dotze. La llàstima és que la informació estava en la pagina de necrològiques. Un càncer havia acabat amb la seva vida.